A l’avi Antonio li encanta xerrar, i també té molt bona memòria. Volia saber quants anys fa que som família de pescadors i vaig anar a preguntar-li. Aquella pregunta el va deixar descol·locat. “Des de tota la vida”, em va contestar. Semblava que no pogués imaginar-se un avantpassat seu lluny de la mar, del peix i de les xarxes. Va començar a pensar en veu alta: “ton pare, jo, l’avi Tonet, el iaio Andreu, el tio Torrevisca...”. La iaia anava escoltant la conversa des de la cuina, mentre preparava el fumet per a l’arrossejat. “Mons germans també eren pescadors, deia, i mon pare, el tio Juanito, i el iaio...” Ella també va acabar perdent el compte. Vaig marxar de casa dels avis sense saber quantes generacions de pescadors em precedien. Això sí, em va quedar clar que la meva decisió de ser pescador no devia ser qüestió d’atzar. És com si l’aigua salada ja formés part, de forma indefugible, de la meva genètica.